Sobre mi

Com molts dels professionals que ens dediquem a l’àmbit de la cura i del benestar dels altres, no va ser pas per casualitat que decidís aquest àmbit professional.

De ben menuda em va tocar viure situacions força traumàtiques que van marcar la meva infantesa així com la vida dels que tenia al voltant.

No vaig poder fer res, aleshores, més que mirar de sobreviure i anar creixent esperant que algun dia les coses canviessin. Els adults del meu voltant tampoc van saber fer massa o almenys no el suficient. Alguns per por, altres per negligència, altres per egoisme, altres perquè no sabien que passava …

La qüestió és que totes aquestes vivències, aquestes emocions reprimides, aquells records que no volen ser recordats, van generant profundes ferides.

Les nostres primeres relacions vinculars, ja fossin funcionals o no ho fossin, generen uns patrons de funcionament i de relació que es van integrant i automatitzant en la nostra vida. Aquests patrons si no s’atenen i els hi prestem atenció, poden marcar el nostre present i la nostre manera de ser i d’estar en el món.

Quan som infants hauríem de tenir un entorn sa, segur i protector que ens fes créixer sense por o amb pors però amb la seguretat de saber vèncer-les i confrontar-les.

Malauradament la realitat no sol ser així per la majoria d’infants en aquest món.

Com sovint acostumo a dir, a l’inici de les sessions, vivim en societats violentes i sol ser difícil trobar éssers que no hagin rebut mai cap tipus de violència al llarg de la vida i, per altra banda, també sol ser molt difícil trobar alguna persona que no hagi exercit mai cap tipus de violència cap als altres.

Perquè totes tenim ferides i aquestes tenyeixen de color tota la nostra realitat si no intentem fer alguna cosa amb elles.

Jo em vaig passar anys mirant d’arreglar tot el que creia que no anava bé a fora, en el món, sense adonar-me de tot el que no anava bé en el meu món particular. Em vaig passar anys lluitant contra tot allò que creia injust sense adonar-me de tot lo injust que m’havia tocat viure.

I això de tapar el dolor intern posant la mirada fora ho solem fer totes fins que un bon dia et trenques i no et queda més remei que parar, mirar-te i veure’t.

No va ser fàcil perquè el camí de l’autoconeixement, la cura i la resiliència, no ho són però penso que és l’únic camí.

Com veuràs en l’apartat “Com ho faig?” disposo de varies formacions y experiència laboral que m’avalen com a professional per a acompanyar a altres persones, però el que realment penso que m’ha capacitat per poder acompanyar als altres ha estat adonar-me que totes estem ferides, per una cosa o per una altra, i fins que no decidim mirar aquesta ferida, encarar-la, confrontar-la i decidir sanar-la, tot seguirà igual.

Et proposo encarar aquestes ferides junts.

Creant una relació simètrica basada en una manera d’intervenir i acompanyar no jeràrquica; és a dir, horitzontal i basada en el no judici.

A nivell pràctic això es reflecteix en que quan acompanyo miro de fer-ho des del cor, de cor a cor, entenent el malestar emocional no com una patologia, disfuncionalitat o malaltia sinó com una ferida profunda que està interferint en el present de la persona que sol·licita ajuda.

 “Només si veu bé quan mires amb el cor”.

Això es tradueix a que no m’importa la mirada de la persona que acompanyo, o el color de la samarreta que duu perquè quan acompanyo procuro fer-ho veient la nuesa de l’altre, només així s’assoleix veure el que realment és important, la ferida, l’ànima, el dolor que s’amaga darrera de tantes capes que ens solem posar en el nostre dia a dia.

“Aclucar els ulls junts per poder veure-hi bé, per poder veure-hi”.